L’ absència

“A totes les cases sempre hi ha una cadira buida”, deia sempre Manel Surroca. La cadira buida, l’absència, és quelcom que el va marcar des de ben jove i durant tota la seva vida. És per aquenta raó que darrera i davant de la seva obra, les cadimes i l’absència era i és present.

Aquest passat 22 de juliol, al Monestir de Sant Pere de Camprodon, aquesta absència es va transformar en presència de color, en presència de colors. En aquesta, bans de fer les primeres passes a l’interior del monument romanic del segle XII, una de les Wild Chair1 dels artistes Ariane Patout i René Müllerdonava la benvinguda.

Dins, una gran exposición d’homenatge a Surroca, pero tumbé a tots aquella que els van acompanyar en algun moment de la seva vida per fer d’un noi de 30 anys, escultor, a l’artista dels pinzells.

Només entrar, a la dreta, l’obra “l’absència.2006” que emmarca l’exposició; a l’esquerra, un autoretrat del seu germà, Anton, que als 25 va morir i li va deixar la paleta i el color. Va ser la primera absència que va marcar la seva vida.

Més endavant, al centre del monestir, després d’haver recorregut i gaudit de l’obra de grans artistes i familiars que van influenciar a la vida de Surroca (el seu germà, el seu pare, Frederic Marés, Joan Ponç, Marius Vilás, entre altres), la mostra es divideix entre allò més terrenal, quelcom que es palpa, que es veu, a l’ho més intangible, aquell món més espiritual, imaginari, que va aprendre tant de Joan Ponç. Al centre, una impressionant mostra marcant aquest horitzó entre la terra i el cel. Una línea fina, diminuta marcada pels colors i la plum.

Tota l’exhibició que es podrà veure fins a l’11 de setembre, també dona a conèixer obra inèdita recopilada després d’una crida popular. Obra que havia estat en cases de coneguts i de no tant coneguts de Surroca i que ara, per primera vegada, es retroba amb tot allò que un dia l’artista dels pirineus, Manel Surroca, va tenir, va ser.

Ester Vilar

La vaca que riu

A en Manel i al seu germà Anton hi havia tres coses que els agradaven molt: jugar i correr pels carrers, llegir contes i fer dibuixos i pintar.

A Camprodon però, els hiverns eren freds i, durant les tardes fosques els pares, no els deixaven sortir al carrer. Llavors, s’entretenien amb les seves xerrameques, amb els llibres de contes o fent dibuixos i pintant com veien que feia el seu pare quan li encomanaven algun decorat per al teatre.

Un dia de finals d’hivern, el cel es va ennuvolar i la pluja va fer que tot semblés d’un color gris pesant. En Manel i l’Anton estaven moixos: aquell dia, no podien sortir i no trobaven la manera de fer passar les hores.

En Manel es va asseure al costat de la finestra del menjador des d’on es veien unes boniques vistes. Mentre queia la pluja silenciosa li va venir al cap una idea divertida, una idea que va dibuixar un somriure en els seus llavis.

-Què passaria si la pluja fos de colors?

Si plogués aigua de colors, aquella vaca més grossa que veia des de la finestra de casa podria ser d’un color groc i lluminós, aquell groc que tenen les llimones o el groc dels rovells d’ou.

La del costat que abaixava el cap per menjar podria ser vermella i la que movia la cua per espantar les mosques podria ser blava, ja que semblava més trista que les altres...

Ah,i l’altra de més amunt rosada com les flors de l’estiu... Quin riure que li feia imaginar el color que tindrien cada una de les vaques del seu ramat.

La pluja tranquil·la que queia sobre l’herba seria transparent, com la de sempre, com la pluja de veritat.

El verd dels prats de Camprodon és d’un verd maragda, verd de pedra preciosa. En Manel creia que era el verd més bonic del món i la seva pluja imaginada d’aquella tarda grisa no el podia modificar ni una mica.

Llavors en Manel va pensar que això que imaginava ho podia pintar. Va anar a la seva habitació sense dir res, va agafar les pintures, el cavallet i els pinzells i va començar a pintar les vaques que veia des de darrera del vidres tal com les havia imaginat. Aquell dia de finals d’hivern, en Manel va pintar aquest bonic quadre.

Ja ho sabem, les vaques de la nostra vall són marró o blanques tacades de negre, però el seu somni el va portar a pintar el món d’una altra manera, a veure el món amb els ulls de la imaginació.

L’Anton se’l mirava, no li deia res, ell també s’entretenia amb els llapis i els carbonets imaginant qui sap què. Quan en Manel va acabar de pintar les vaques, l’Anton li va dir:

-Manel, t`has fixat en la vaca que has pintat vermella com el foc?.

Mira-la com riu!

Día de les llengües, abril 2017

M.Àngels Rigat

Pintar amb el cor.

Es poden barreja paraules o fer jocs de paraules, pintura antiga, pintura moderna, “quina gran equivocació”, solament hi ha una classe de pintura: pintura bona...

Parlar d’art siempre ha estas difícil, però a dia d’avui encara més per la gran desorientació que hi ha.

Feixuga és la tasca de conduir aquesta corrent equivoca, fer veure el que és i el que s’assembla, fer comprendre que l’art és crear, no copiar o transcriure del natural , tal com ho veu qualsevol mortal, aquesta inquietud, aquesta manera de comprendre, aquesta manera d’equilibrar les masses no implica per res la còpia justa de la naturalesa. Art es dir alguna cosa de la forma més bonica possible, idealitzar la visió que un sent. Es pintar amb el cor.

Es poden barrejar paraules o fer jocs de paraules, pintura antiga, pintura moderna,” quina gran equivocació”, solament hi ha una classe de pintura: pintura bona. Tots els camins són bons sempre i quan un posi la intenció. No s’han de fer les coses seguint un mètode, no s’ha de trobar la manera o sistema de resoldre un quadre , cada un és un problema diferent. L’estat anímic de l’artista influeix molt. En cadascuna de les obres s’ha de posar tot l’amor, toda la forma expressiva que un sigui capaç i tot el sentiment.

Color, color, quanta raó tenia Van Gogh al dir que el pintor havia de ser colorista, al dir pintor em refereixo al de demà. ( El dia que tots se’n adonin de la bellesa del color i oblidin el motiu, comprendran que no tot és forma en un quadre, tot i que tampoc no hem d’oblidar aquesta). Potser després arribin a comprendre a alguns artistes. Aquesta satisfacció que un sent al posar un color al costat de l’altre, en fer vibrar aquestes masses cromàtiques, en fer cantar un verd, en fer brillar un vermell, valorar sense embrutar el color i dir de la manera més natural el que un sent, sense torturar-se, ni afectar-se: en una paraula, senzillament, profundament; aquest és el meu ideal. D’altres que busquen per un altre canto,tant és, no totes les idees son iguals.

Voldria parlar-vos de les meves emocions pictòriques, voldria fer-vos comprendre les meves amargures i els meus desenganys davant d’un quadre. No sóc escriptor i aquestes solament les puc dir i molt malament pintant. No vull parlar de la pintura dels altres. Per què? Si gairebé no puc donar-vos una explicació de la meva. Només se que la tinc aquí dins,molt profunda i que la sento en tanta força que no em puc contenir i haig de pintar, pintar. Molts m’han preguntat si veig tal com pinto , “quin disbarat”, ho sento així i és una necessitat el que jo posi tal o qual color, tal o qual forma. Questa pau, aquesta tortura, ,aquest placer, aquesta amargura, formen part de nosaltres mateixos i heu d’aquell que no ho senti així.

Pintura moderna o pintura antiga, què més dona, el que manca és pintura bona. Ene miren a tots per l’esquema, postre el dia de demà quan ens vegin de cara i ens reconeguin com nosaltres reconeixerem als grans mestres, podran ser jutjats amb més justícia les nostres obres.

Manel Surroca