Manel Surroca, una vida dedicada a l'art

  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


  • fullslide1


EL Testimoni d’un ARTISTA

L'exili a París

18.VII.1936

En esclatar la guerra, vaig marxar cap a París per considerar que políticament no m’ interessava haver-me de barallar o guerrejar contra amics meus o germans. Reconec que no es cap heroïcitat marxar sense estar a cap dels dos bàndols, però no era gens recomanable posar-se a servir un cantó o l’ altre puix que eren faccions de caire dictadors. Eren el feixisme o el comunisme i com ja he dit: A mi cap m’ interessava!

I per tan en un diumenge qualsevol, devia ser el 22 o 24 de juliol, vaig despedir - me dels meus pares i del meu germà, vaig agafar solament un quadern per dibuixar i aixins amb l’ excusa d’ anar a fer una apunts vaig poder passar el primer control milicià de milicians1, que ja em coneixien i estaven a la sortida de Camprodon. Vai passar una mica de por, perquè com es pot deduzir, de maleta jo no en portava ja que no m’ haguessin deixat passar...

Portava dues samarretes posades, dues camises posades, dos jerseis posats, l’ americana posada, dos pantalons posats i l’abric posat. O sia que la maleta la portava posada!

En passar el control, vaig endinsar-me cap a un congost de la muntanya i sense parar, passant per camins impracticables vaig arribar de matinada a la frontera francesa, justament al poblet de Falbert i des de aquí em vaig dirigir a Prats de Molló. Tot això ho vaig fer caminant.

En arribar a Prats de Molló em vaig presentar a la policia francesa, em van fitxar i me’ n vaig anar a Perpinyà amb autobús.

Al cap de dos dies m’ agafà la policia i m’ internà en un camp de concentració de Montpeller. Quan estava allí tancat vingué la policia a preguntar si algú sabia el francès. Jo en sabia i em van utilitzar com a intèrpret per fer la filiació de tots els que havíem arribat aquell dia, que érem més d’ una quarantena.

Al acabar havia fet amistat amb el prefecte de comissaria, i als tres dies em cridà i em digué: “Si tens possibilitats de marxar cap a París o cap a un altre lloc marxa aquesta nit. Perquè demà serà massa tard!”

L’ endemà els enviarien a tots a Espanya de nou. Deixant- los triar de quin bàndol volien estar. Assabentat d’ això vaig agafar les meves pobres pertinències i vaig marxar cap a París, amb tren des de Montpeller.

Així, comença la meva aventura parisenca, en forma d’ exili.

L’exili a París :

Només baixar del tren, a Saint Germain, vaig anar a casa d’ un parent, l’escultor Joaquim Claret, fill de Camprodon, el qual em rebé molt bé i m’ oferí la seva llar pel que fos. Vaig treballar amb ell al taller d’ escultura i axil em va permetre continuar ficat dins l’ art.  Allà vaig fer bastants amics pintors, escultors, poetes... i deportistes! per tal cosa vaig entrar a jugar a l’equip del Saint Germain. A mi sempre m’ havia agradat molt jugar a futbol.

Durant la meva estada va coincidir l’ exposició Internacional de París en la qual vaig poder admirar en el seu lloc el cèlebre quadre de Picasso, el Guernica.

Era impressionant! Permeteu-me que us expliqui breument la seva ubicació:

El Pavelló Espanyol o per dir- ho més correctament, el pavelló de la Generalitat de Catalunya era el més petit i insignificant de tots els de l’ exposició, però va esdevenir un dels més visitats. Tingueu en compte que les coses que han restat de la citada exposició, són: el Guernica de Picasso, la Ferme del Miró, la font de mercuri de Calder, la Montserrat d’ en Julio Antonio, tots en el petit pavelló espanyol.

El quadre del Guernica es un cant a la tragèdia que va patir la ciutat a conseqüència dels criminals bombardejos dels alemanys que els van servir d’assaig per la segona guerra europea que s’ estava preparant. Picasso al fer-li l’ encàrrec s’ inspirà d’ aquesta gesta per denunciar d’ una manera esfereïdora del que varen ser aquells criminals bombardejos que no respectaren res! ni dones, ni criatures...

En el seu quadre es mostra d’ una manera aterridora el patiment, la por, l’esglai representat per bèsties en la agonia, explicat a trossos o per parts com si en aquell precís instant acabessin d’ esclatar les bombes que aixafaven un poble innocent i desprevingut, sense cap mena de preparació i defensa.

Tot en ell és agònic, dones cavalls, criatures... sembla que estiguin cridant tot el que els hi està passant. Picasso va copsar tots els sentiments del poble espanyol que quedava en la part que no era dominada pel fascismey i ell, el Picasso prometé que no tornaria mai mentre Franco governés a Espanya. I ho complí. Perquè li varen demanar moltes vegades que tornés i ell no ho va fer.

També Pau Casals considerat el mellor “Xelo” de tot el món es va trobar amb les mateixes circumstàncies que Picasso, exiliat i sense poder tornar a la seva estimada Catalunya, per això foren cèlebres els seus concerts que donava cada any a l’ església de la petita i propera església de l’ altre banda dels Pirineus anomenada Prades.

Quan jo estava a l’ exili, a París, els meus pares i el meu germà eren al cantó dels Republicans. Ells no vàrem haver d’ anar a la guerra, uns per massa grans i altra per massa jove. Si jo m’hagués quedat, m’ hagués tocat anar-hi. Jo em comunicava amb ells mitjançant el correu escrit per tal de tenir notícies. Jo en les meves cartes havia de fingir que era una noia, deia que era la meva cosina. Com que jo estudiava belles arts a un taller d’ un amic meu ens reuníem uns quants per dibuixar en un taller. En una de les sessions varen fer una fotografia del grup i com que hi havia una noia en mig del grup, vaig fer veure que aquesta resultava ser jo, la meva cosina. La foto la vaig poder enviar a casa perquè em veiguessin, cosa que els va plaure molt.

Durant la meva estada a París va ser quan va començar veritablement a realitzar-se la meva il·lusió de poder estar entre artistes de veritable nom, entre els quals vaig poder exposar una petita obra en una exposició col·lectiva de la qual segons resa la mateixa crítica, jo n’era el benjamí...Noms com Maurice DENIS, André DERAIN, Maurice UTRILLO,  Aristide MAILLOL... (Un dels millors escultors del món segons el meu tiet) i molts d’altres formaven part en aquesta exposició. Podeu darvos conta de la il·lusió que això em produí. Aquesta exposició va ser inaugurada el 22 de desembre del 1938 i va acabar el 5 de gener del 1939.

A part d’ axis i de corre per les classes de "la Academie de la Grande Chaumière", que era un cau de bohemia molt renombrada en aquell temps a París.  Allà vaig conèixer molta gent i fins i tot al jefe de policia!! Una cosa que em va anar molt bé ja que.. Ara us explicaré perquè.

Jo jugava a futbol amb el París Saint-Germain i com que no anava gaire sobrat de diners un de l’ equip un dia em va dir:  “Tu que balles tan bé , perquè no vas aquesta acadèmia i d’ aquesta manera pots guanyar-te uns bons francs...”. Fet i dit, em vaig presentar aquella mateixa tarda i m’ agafaren. Allà em digueren: “Comences aquesta nit”. Em col·locaren un esmoquin i em van dir: “quan alguna senyora o senyoreta et tregui a ballar, et donarà un tiquet per cada ball. Tiquet guanyat, comissió per tu”. Dit en poques paraules fera una mica de Gigoló. Per sort o per desgràcia només va durar una nit, ja que la policia va aparèixer tot just quan començava , i ens detingueren a tots. D’ aquí ve la sort que us deia d’ haver conegut al jefe de policia de París; Monsieur d’ Orner. Ell en veurem em demanà que, que hi feia allà. Jo li responguí que només feia deu minuts que havia començat la meva nova feina i que ja estava detingut. Llavors, ell em diguí: “marxa! marxa! marxa d’aquí! ves a casa, que axil no és per tu... i si no marxes t’ hauré de detenir”. Sort! sort en vaig tenir... però aquesta és una de les moltes històries que vaig tenir al meu exili a París. N’ hi han més.

Un bon dia em vaig assabentar que en una mansió antiga de nobles, necessitaven un jardiner. Jo em vaig presentar per ocupar el puesto . En aquella mansió hi vivien dues velletes molt xamoses, de seguida em van trobar molt simpàtic i vàrem establir una bona amistat. Elles em van dir el que havia de fer, que era treure les males herbes dels camins del jardí. de seguida, es va notar la meva poca experiència en aquest àmbit ja que als sis metres ja havia ensorrat un metre el camí. Ho van veure i em van dir que de jardiner en sabia molt poc però, tot i això va quedar una bona amistat. mentre jo els hi explicava el motiu pel qual jo estava allà, l’ art. Quan ho van saber em van ensenyar tota la mansió, era una casa superba amb les cavallerisses encara amb carruatges dels vells temps i els seus salons amb dibuixos i pintures estupendes entre els quals hi havia uns dibuixos a ploma de “Delacroixi”. En veure que em van agradar tan es van oferir per regalarmen un. Eren d’ un format bastant gran cosa que jo no vaig acceptar de cap manera. No podia aprofitar- me d’ aquelles veritables senyores que tan bé es portaven amb mi.

Una nit per la ràdio a principis del 1939 estan escoltant les notícies vaig tenir l’ensurt més gran de la meva vida, ja que era el comunicat de guerra que estaven donant i deia que havien bombardejat Camprodon. Jo vaig pensar que els meus pares haurien mort, ells vivien al centre de la població. A Déu gràcies no va ser així, les bombes, digues que si per equivocació les varen llençar a una població pròxima a Sant Pau de Seguries. La causa d’ aquest bombardeig fou que la major part del govern dels que es deien la República, moraven a Camprodon. Un d’ ells, el president Doctor Negrín.

Mentre jo encara estava a París es va anunciar la retirada de l’ exèrcit, es va escaure a mitjans de febrer, en ple hivern. Després que moltes poblacions fossin conquerides per l’ exercit rebel.

El final de la Guerra s’ estava aproximant cada vegada més. Després de la caiguda de Catalunya el govern de la República amb Negrín com a president, es va traslladar a la zona central, que encara controlaven.Els habitants que havien significat, en bàndol republicà s’ exiliaven, la majoria d’ ells a peu. Els pobres anaven enganyats! (creyente que la carretera de la frontera arribava fins a prats de Molló, cosa que no era cert).

Varen enganyar a tothom dient-los que la carretera de Camprodon arribava fins a Prats de Molló, que ja estava acabada de construir i s’ hi podia circular correctament. Era mentida!! Només s’ arribava a Molló per una carretera comarcal. Van haver de caminar molt, amb fred i neu fins poder arribar a la frontera. La processo de gent que passava pels carrers del poble amb destí desconegut va durar varis dies.

Aquelles muntanyes quan s’ acabava el trosset de carretera, els cotxes no podien continuar, aleshores eren estimbats per a tots els barrancs quedant tots aquells paratges plens de cotxes. Amb aquests cotxes una vegada acabada la guerra es va fer un gran negoci ja que va sortir una espècie de màfia que se’ n deia els de la recuperació; la seva feina era treure totes les peces aprofitables dels automòbils estimbats, ja que el que mancava a Barcelona i a tots els tallers de mecànica eren les peces dels cotxes per poder fer reparacions perquè importar- les era impossible a causa del bloqueig que ens feien les altres nacions.

La majoria de la gent per por de les represàlies que podia tenir el règim de Franco marxava espantada cap a la frontera francesa (tal hi com he dit abans), únic lloc que tenien per escapar-se tots aquells que havien fet la guerra o s’havien distingit d’ alguna manera. Els que havien arribat a Coll d’ Ares (és un lloc fronterís) eren detinguts per l’ exèrcit francès, desarmats i tancats en uns camps de concentració que es varen obrir a les platges de Arles, Seret, i altres indrets. Tots vivien al ras, és a dir, sense cap aixopluc i va ser per ells un infern.

Els meus pares en canvi en anunciar-se el final de la guerra (1 d’ abril del 1939) van anar a refugiar-se a la muntanya i quan van veure que no passava res, tornaren cap a casa.

Ells eren artesans sabaters i feien les sabates a mida.

Al cap de pocs dies d’ haver acabat la guerra i passat els refugiats direcció França i amb un previ avís meu , la mare em va venir a buscar a peu passant per les muntanyes, ella sola ja que al meu pare no l’ haguessin deixat sortir del país fins a Prats de Molló.

Jo vaig baixar de París amb tren fins a Prats on ens vam reunir amb moltíssima il·lusió! a les hores amb les maletes a l’ esquena i tornant a fer el recorregut que havia fet la mare pel mig de les muntanyes vam arribar a casa, a Camprodon.

Jo tenia una germà i aquella nit cap dels dos va dormir explicant-nos totes les coses que ens havien passat... va ser una nit de confidències.

Entre les moltes curiositats que em vaig entrar aquella nit, fou que durant el règim dels republicans varen fer desaparèixer tots els noms dels pobles que començaven per “Sant” com Sant Joan, Santa Maria...aquests varen ser canviats perquè el sentit de la religió no existia. Van cremar les esglésies, no es feia missa, i els enterraments i casaments eren laics.

Resulta que n’hi havia algun que va ser molt “xungo” com per exemple: “Sant Josep de la muntanya” que no se’ls hi va ocorre res més que donar-li el nom de “Pepe el Alpinista” , a “Sant Andreu” li varen posar “L’harmonia del Palomar” i com aquests molts d’altres...

Uns mesos després d’ haver acabat la guerra m’ incorporava a fer el servei militar. Em va tocar servir uns mesos a la Corunya però després a tots els catalans ens van buscar un altre destí per ocupar puestos d’ oficinistes ja que els cuartels estaven necessitats d’ aquest personal. Aleshores a mi em va tocar a Lleó. On vaig entrar tot seguit a fer d’ escrivent a l’ oficina de la companyia. Vaig formar part de l’ equip de futbol militar i d’ aquí vaig passar a jugar a la Cultural lleonesa de segona divisió.

Per desgràcia havia començat una època molt dura, patiment... la Post Guerra.

Com que en Franco no era gaire ben vist per les nacions estrangeres, Espanya es va quedar bloquejada, per la qual cosa va arribar la mancança de tot tipus de productes i aquest va ser el motiu pel qual va començar el racionament. Tot, absolutament tot era racionat. El pa, i tota classe d’ aliments bàsics, el tabac...

La gent llavors es va dedicar a una feina que tot seguit va tenir un nom: “L’Estraperlo2”.

Mancava de tot i per això hi havia gent que es guanyava la vida corrent per les muntanyes, buscant per les masies o cases de pagès l’ aliment que podien comprar (patates, bestià, verdures, i fins i tot farina), la qual cosa baixaven a la ciutat d’ amagat i ho venien a preus abusius en aquells que ho podien comprar, que es creien uns afortunats de poder- ho pagar ja que la gana o la fam tocava a moltes llars. Inclús els més desgraciats corrien buscant per les escombraries alguna pell de patata o qualsevol cosa comestibles per poder menjar-se la.

Foren temps molt dolents. La gasolina mancava ja que no s’ importava res d’enlloc. Els cotxes anaven equipats amb uns aparells als maleters els quals es deien “gasòmetres” i s’ alimentaven de llenya i amb la seva combustió i el vapor produït aconseguien posar els motors en marxa. Tot i que amb molta dificultat.

També mancava cotó, cosa que feia anar malament als fabricants i de retruc als obrers de les fàbriques. La roba es va encarir moltíssim i tampoc hi havia molta varietat per triar i comprar.

Després va esclatar la II Guerra Mundial). Per la qual cosa la por de que Espanya entrés a les hostilitats, es feia molt palès (propici). Cosa que no passà tot i tinguent tots els números perquè ens toqués aquesta desgràcia.

Es va crear una divisió, la “divisió Azul” de voluntaris per anar a guerrejar junt amb els alemanys contra Rússia. Alguns deien que de voluntaris res de res !! jo feia el servei militar tal i com ja he dit abans i em consta que ens demanaven si hi volíem anar voluntàriament però ningú hi volia anar. Del meu regiment s’ hi van apuntar “tres homes”. No tinc constància que hi anés cap més i ho puc dir perquè vaig ser jo qui va confeccionar la llista.

Els soldats menjaven, i més o menys jo no en tenia queixa. I jo menys, ja que com he dit abans formava part de l’ equip de futbol del regiment, i com a esportistes i perquè ens mantinguessin en forma ens alimentaven molt bé! I a part de la tropa. Això feia que anéssim sobre alimentats.

Així vaig acabar el servei militar, jugant a futbol i d’ escrivent de la companyia. La qual cosa indica que per a mi el servei no va ser un trauma com ho va ser per a altres. Per mi simplement va ser una pèrdua de temps.

Acabat el mateix vaig poder entrar a treballar al taller d’ en “Frederic Mares”. Frederic Marés després d’ haver passat solament un curs a l’ escola de Belles Arts, el qual n’era director i professor.

Això va ser el començament seriós de la meva carrera però, va ser en escultura i no en pintura tal i com ha acabat. Pel motiu que ja he dit abans el meu germà era un bon pintor i per no tenir la mateixa professió que ell jo em vaig passar a l’ escultura, cosa que no em desagradava. Vaig estar al taller d’ en Marés uns quants anys.

En aquest interval de temps vaig preparar una exposició de pintura pel meu germà però, sobtadament es posà molt malalt i al cap de poc temps morí. Tenia 25 anys. No va poder veure el seu somni, una exposició a Barcelona. Jo en el seu honor la hi vaig fer amb les meves pintures.

El senyor Marés em va venir a buscar a Camprodon perquè no va voler que mi quedés. Vaig baixar altre volta a Barcelona i el Sr. Marés va voler que jo presentés uns dibuixos a un concurs del Cercle Artístic. Així ho vaig fer i per sort vaig guanyar el primer premi. Era de 3.000 pts. Però... que en aquell temps eren moltíssims diners!

Al rebre els diners, m’ els s vaig gastar tots comprant pintures, cavallet, teles de pintar i colors. Un cop proveït de tot això vaig anar al Senyor Marés hi vaig dir-li que plegava del taller, que volia fer una exposició i que tenia ja la sala llogada. I la faria de pintura. Ell em va dir que sempre s’ havia demanat si jo no era més pintor que escultor i em va donar ànims per fer-ho.

Jo no tenia ni un sol quadre. Vaig pujar a Camprodon i em vaig posar a pintar com un boig, ho vaig passar bastant malament perquè de lo que pensava a lo que em sortia hi havia una gran diferència. Per fi vaig lograro i el febrer del 1949 inaugurava a la sala Rovira la primera exposició meva, i tot sol. Amb la presentació del insigne pintor i crític Josep Maria de Sucre.


"El testimoni d'un Artista"

Meritxell Vilar